XI

Lluís, l'Abat i el Capità de la guàrdia del castell observen com el Comte de Rocatoixa segella el pergamí que ha escrit de pròpia mà. “Capità, vull que Guillem i l'altre genet més ràpid del castell vinguin ara mateix aquí” el Capità assenteix i abandona la sala. “Parla'ns, què penses” Diu Lluís mentre agafa una de les fletxes llarrïnes de damunt la taula. “Sens dubte cal que el Comte de Barsburg es pronunciï” diu l'Abat “Que es pronuncií sobre exactament què pare?” etziba el comte al mateix moment que s'aixeca i agafa una altra de les fletxes larrïnes de sobre la taula. Les fletxes que han servit fer ferir les cames i el torç del seu fill i fer-lo caure al terra per després ser enfilat varies vegades amb una o vàries llances i finalment ser degollat com un porc. Ha estat un assassinat pensa en Lluís que es mira el Comte i després la fletxa que aguanta i després la fletxa que ell mateix té entre els dits. Sens dubte ha estat un acte de venjança per l'incident del matí. Quin capità o home d'armes dels larraïns és prou boig com per enviar una partida d'homes armats més enllà de la marca!? Pensa el Comte. Per assassinar el meu fill!?. I si no l'haguessin trobat haurien arribat fins al castell per matar-lo? O s'haurien consolat occint algun pagès, pastor o llenyataire? Pensa en Lluís. L'Abat, des de la seva cadira, observa com els dos cavallers caminen en silenci per la sala, amb una fletxa entre les mans, talment com si estiguessin conversant però en silenci. “Deixa'm visitar l'home de l'Emir a Alamur Radulf” trenca el silenci Lluís “I què espereu que us digui el moro?” intervé espetegant com un fuet l'Abat. “Crec que és amb els vostres germans amb qui heu de parlar en moments com aquests, senyor de Rocatoixa” afegeix amb to, ara, calmat, “Cert, però no descarto la proposta de Lluís”, “el Senyor vol la pau entre els homes però els que han comès aquesta atrocitat són bèsties”, “com tots els que viuen a l'altra banda de la marca” afegeix Guillem que acaba d'entrar a l'estança amb el capità i un soldat. “mi-Senyor! Hem passar la marca per castigar el poble dels assassins”. Tan Lluís com el Comte miren amb reprovació el jove Guillem. Guillem no ho nota i els mira ansiós esperant una resposta a la seva proposta. “En moments difícils, l'ímpetu dels joves ens ha fet avançar” diu l'Abat somrient “em pensava que vos hereu més partidari de la saviesa i la prudència dels més ancians” li dispara Lluís “jo només sóc partidari de la voluntat del Senyor” respon l'Abat amb posat de modest. “mi Senyor” diu el capità mentre mira el comte i assenyala un jove més aviat esquifit equipat amb el peto dels Rocatoixa. “Noi, vull que entreguis aquest pergamí al senyor de Fontachs”. El jove assenteix i surt d'una revolada de la sala. “mi Senyor, què farem ara com els ho farem pagar!? Hem d'anar a la guerra” En Lluís fa el gest de renyar Guillem però el Comte se li avança: “Guillem tu no aniràs enlloc, però des d'ara mateix vull que seguis a la meva esquerra i aprenguis com actuen els homes”. “Els homes maten als que vessen la seva sang” respon Guillem, “Ja n'hi ha prou marrec!” crida Lluís, el Comte el calma en Lluís amb un gest de la mà. “Els homes poden fer vessar sang molt fàcilment, el què és difícil és decidir quina sang ha de vessar i quant ho ha de fer”.

X

-Te ferides de sagetes al darrere de les cames, una ferida de llança, un fort cop al cap i li han tallat el coll. Qui l'ha mort ho ha fet amb una brutalitat exagerada, amb una ràbia desmesurada.- diu l'Abat amb un filet de veu i de manera pausada. -Gràcies per netejar el cos del meu fill, pare.- Diu el Comte sense treure els ulls del damunt del rostre del seu difunt fill. -Després de pregar perquè la seva ànima trobés el camí que porta els justos al costat de Déu Nostre Senyor només ens quedava deixar-lo en condicions de ser mostrat al seu pare.

En Lluís observa com la bel·licositat bull en els ulls del comte Radulf com feia anys que no veia. Sens dubte es tracta d'un acte atroç. Tothom guarda silenci. Tothom resta callat un gest o una paraula del Comte. Només els sanglots de la Dàlia el trenquen de manera irregular el silenci que reina al pati d'armes del castell de Rocatoixa. De sobte, el Comte s'enfila al carro i aixeca el cos del seu fill. Lluís i el capità de la guàrdia s'hi apropen corre-cuita per ajudar-lo però ell els refusa. El Comte travessa el pati d'armes i entra a l'interior de la torre. Soldats, homes d'armes, cavallers i servents residents al castell estan molt emocionats. Els joves per la força del moment, els grans perquè recorden temps passats on el nom Rocatoixa es va fer gran gràcies al valor i a la noblesa d'aquells que el lluïen. Els que havien guerrejat junt amb el Comte Radulf coneixien aquella expressió del seu rostre. Feia anys que no la veien, alguns dubtaven de si part del caràcter del Comte havia mort junt amb la seva difunta esposa, però ara n'estaven segurs; el rostre del comte parlava per si sol: La mort del jove Radulf no quedaria impune. L'Abat entra a la torre del castell just darrera del Comte.

Seguim Aina i Jan	0 (0%)
Continuem amb el Comte	3 (100%)

Interludi

IX (2a part)

-Capità, fes tancar les portes del castell.- Diu el comte amb serenor. -Mi-senyor- Diu el capità mentre s'aixeca. Tot seguit, travessa la sala i passa la porta. -Viure al castell ens converteix en senyors dels que hi viuen fora però en esclaus dels nostres actes. Arriba un dia en què el nom deixa de donar valor als nostres actes i són els nostres actes els que comencen a restar valor al nostre nom.- El Lluís se sent terriblement alleujat, com tantes d'altres vegades, abans de, ni tan sols, començar la conversa, el comte i ell ja estan d'acord. Això el tranquil·litza; El comte Radulf té la virtut de facilitar les converses.- Mi-senyor, recordes que ahir havent sopat parlàvem de l'estranya emoció que en Radulf tenia per la cacera d'avui?- El comte assenteix – Doncs, avui al matí, quan he baixat al pati d'armes, me'ls he trobat a ell i a en Guillen- Lluís assenyala el jove amb un cop de cap- equipats amb l'armadura completa i amb muntures de guerra apunt per anar a caçar- en Lluís quasi rosega cada lletra de la paraula “caçar”. A continuació, en Lluís relata l'aventura que han viscut aquest matí amb els dos joves a la marca: Per estupor del comte, en Lluís explica que el jove Radulf ha intentat espantar un grupet de pagesos larraïns passada la marca; fins i tot n'ha arribat a ferir un quant aquests han intentat foragitar-lo a cops de garrot. Tant ho han provat que finalment l'han fet caure del seu cavall. En aquest punt, Lluís, que parla perfectament la llengua dels larraïns, ha amenaçat als pagesos dient-los qui era aquell jove i què podia passar si el tocaven. L'orgull del jove ha quedat terriblement tocat. Ha marxat al galop i el seu escuder i Lluís l'han seguit com bonament han pogut. Després ha succeït l'incident amb la noia i ja no l'han vist més.
El comte tanca els punys amb força però no diu res. Feia anys que Lluís no el veia tan esverat. Amb tot, i degut al seu caràcter, el comte no diu res. -Sento no haver estat capaç d'ensenyar-lo com és degut mi-senyor. -No em diguis això Lluís. No pretenguis treure'm culpa. -Mi-senyor- Dàlia entra esverada a la gran sala - hi ha Fra-Roger a les portes del castell diu que porta un missatge de l'Abat. -Fra Roger portant missatges?- diu Lluís amb la veu tenyida de desconfiança. El comte sense dir res travessa la sala d'una revolada i en un tres i no res es persona al pati d'armes des d'on escridassa la guàrdia: -Obriu les portes!!- Les portes s'obren lentament. Lluís apareix també al pati d'armes i es situa al costat del comte. El capità aguanta una torxa a l'altre costat del comte i això dibuixa una ombra als rostres del Comte Radulf i de Lluís. Quan finalment les portes s'obren del tot, els homes presents al pati d'armes poden veure la silueta d'una persona muntada al damunt d'un corser. La forma pren detalls al travessar la porta i entrar en contacte amb la llum de les torxes que sostenen dos guàrdies més prop de la porta. Jeroni que ha sortit al patí en sentir el rebombori a l'escala, s'apropa al visitant per agafar-li el cavall. Fra Roger desmunta. La caputxa que porta li deixa tota la cara amagada rera la penombra. S'acosta amb parsimònia cap al comte. -Caram Fra Roger veig que heu canviat els rossins pels cavalls.

Fra Roger ignora el comentari de Lluís i es retira la caputxa. Dirigint-se al Comte diu: -Senyor, porto un missatge de l'Abat: En aquest moment es dirigeix cap aquí per fer-li entrega d'una cosa molt important. -Quina cosa és tan important que treu del llit a l'Abat i el seu conseller perquè és tan urgent d'entregar? Fra Roger dirigeix una mirada de profunda repugnància cap a Lluís. Han sortit al mateix temps que jo de l'Abadia. Molt abans de l'alba seran aquí. -Pugem als marlets.- Diu el comte sense mirar ningú. Al moment engega a caminar.


Lluís no sap interpretar el posat del seu senyor i amic. Radulf pare mira nit enllà. Segueix amb els ulls la taca de llum que al cap d'una bona estona d'ésser a la muralla ha aparegut al cap del camí. Sens dubte és una corrua d'homes amb torxes. Al cap d'una llarga estona la corrua de llums s'apropa a les portes i resulta ser un seguici d'una 30 de monjos que amb torxes flanquegen per banda i banda un carro estirat per bous i el que, sens dubte, és l'abat enfilat dalt d'un ruc. Tot i que les portes estan obertes la comitiva s'atura just a l'entrada del castell. Sens dubte, l'Abat, amant de les formes, espera que el Comte li ofereixi entrar al seu castell en persona. El Comte surt a rebre'l de seguida: -Pare, faci'm el goig d'entrar a casa meva i explicar-me quina desgràcia el porta al meu castell de nit. Ajudat per un monjo, l'Abat baixa del ruc i allarga la mà amb el seu anell cap el Comte. El Comte amb molta naturalitat apunta una insinuació de reverència amb el cos i fent el gest amb els braços li diu molt amablement:-Després de vostè,pare. L'Abat assenteix amb cara de tibat i accedeix al patí d'armes. El seguici de monjos amb el carro també hi accedeixen. Els monjos es disposen en forma de semi-rotllana al voltant del carro. L'Abat ofereix el braç al Comte que l'agafa. Avancen poquet a poc cap el carro i l'Abat diu: -Fill meu, Senyor de Rocatoixa dos dels nostres germans han trobat el cos del seu fill. Els signes són clars ha estat mort amb violència. Que Déu el tingui a la glòria i li hagi permès retrobar-se amb la seva santa mare. El Comte està paralitzat. En aquest moment l'Abat fa un gest a un dels monjos que retira lentament la tela que cobreix el carro. El Comte s'hi apropa decidit però sense pressa. Sí, el cadàver del seu fill rau inert al mig del carro. En Lluís que estava un parell de passes enrere s'hi apropa. El jove Radulf és mort. Lluís empal·lideix. Una llàgrima rellisca galta avall per la cara de Guillem.

IX (1a part)

Encara hi ha restes de dia al cel però, per avui, el sol ja no es veurà més. Guillem i Jeroni travessen al galop les portes del castell que es tanquen darrera seu. Els joves entren a les cavallerisses i desmunten. Dos marrecs es fan càrrec dels cavalls. -Desensella'ls tu- diu en Jeroni al marrec més gran que assenteix visiblement satisfet. Ara els dos joves surten al pati d'armes per entrar cap a la torre del comte. -Hem de trobar Lluís- diu en Guillem – I segur que ell sabrà que s'ha de fer?- pregunta Jeroni de manera innocent- Ell sempre sap que s'ha de fer- contesta segur en Guillem – I què en serà d'aquest castell quan ell no hi sigui?- ressona una veu. Els dos nois es giren en la direcció d'on prové la veu i veuen a Lluís que des del llindar d'una de les portes de l'estança, i amb un lleu somriure, els fa un gest amb la mà perquè hi entrin. És la porta de la cuina. Lluís, sense esperar-los, camina, travessa la cuina i entra en una porta que porta a un dels rebostos. Els joves travessen la cuina i entren al rebost. -Seieu- diu Lluís assenyalant dos bocois que hi ha davant seu. Quan els nois s'asseuen, ell també ho fa. Els nois expliquen a Lluís que no han trobat en Radulf. Després d'un copet de colze de Guillem, en Jeroni explica a en Lluís que ell sí que ha trobat el rastre del fill del comte: Ha violat la jove remeiera i s'ha dirigit riu avall. La violació repugna a Lluís però no el sorprèn, ell i Guillem ja hi eren quan ha començat tot, és just per això que l'han deixat sol. Això ha passat de taca d'oli, el comte ha de posar fi als estirabots del seu fill abans no suposin una desgràcia per la Casa de Rocatoixa.
Tots tres abandonen el rebost. Jeroni es queda a la cuina amb la resta de servents del castell i Lluís i Guillem enfilen les escales cap al menjador. Un escut amb les armes de la família presideix la sala. L'aiguabarreig sobre el groc del blat i sota el cel amb dues llunes. Les llunes les va fer afegir a l'escut el pare de Radulf quan va morir l'avi. Sunifred, pare de Bernat i avi de Radulf, no només va aguantar el llarg setge dels larraïns sinó que després d'enverinar-los els pous va sortir del castell de Rocatoixa i els va vèncer en batalla a la mateixa plana on avui s'erigeix l'Abadia de Sant Maurici. Després d'aquesta desfeta dels larraïns, la marca va quedar establerta a la serra del sud de la plana. Bernat, el pare del comte, va decidir incloure una lluna pel setge i una altra per la gran batalla en honor al seu pare. En Guillem i el jove Radulf sempre fantasiegen amb la batalla de Sant Maurici i cada cop que Guillem entra al menjador del castell no pot deixar de mirar meravellat el que va ser l'escut de Sunifred de Rocatoixa. El jove Radulf s'està fent indigne d'aquest escut pensa en Guillem.

La gran llar de foc està apagada. El comte, home gris i poc donat a les estridències, escolta i observa un joglar tocant el Llaüt. El joglar és foraster toca música però no canta i per la roba que llueix sembla venir del nord. Tres desconeguts més comparteixen taula amb el comte. La mare de Guillem també hi és present i, a més, hi ha el capità de la guàrdia del castell junt amb dos cavallers -Ah! Lluís! t'esperàvem per sentir les rondalles - Diu amb to amable el comte Radulf.- I de bon grat que escoltaria noves rondalles del nord si no tingués un afer delicat a tractar amb vos Mi-senyor. El comte es disculpa amb els hostes i els diu si l'endemà animaran el sopar amb la seva música i les seves poesies, cançons i rondalles. Definitivament són del nord, pensa en Lluís quan el que molt bé podria ésser trobador diu que amb molt de gust ho faran. Estan cansats del viatge diu. El comte Radulf fa un gest amb el cap a Dàlia, la mare de Guillem, i aquesta acompanya els forasters a la cambra d'hostes. En sortir de la sala Dàlia repassa el seu fill amb els ulls però el jove escuder li esquiva la mirada. Surten. Ja no hi ha foresters a la sala.

-Mi-senyor, li he de parlar amb franquesa del jove Radulf- diu solemne en Lluís. -Endavant- respon el comte. -Potser amb massa franquesa, Mi-senyor- Insisteix Lluís insinuant que potser encara hi ha massa gent a la sala. -Lluís, tots els presents són dignes de la més absoluta confiança.- En Lluís assenteix solemne -M'estàs fent patir Lluís- diu amb un rostre neutre – On és el meu fill Lluís? -No ho sé, Mi-senyor- respon aquest.

La Terra

1.Castell de Rocatoixa
2.Abadia de Sant Maurici
3.Barsburg
4.Plaçafranca
5.Alamur
6.Torisa

VIII

-I on li penses dir que anem al pare?- Diu en Jan a l'Aina com si fos el germà gran que renya la petita. -No ho sé! Però si ens quedem a la plana ens mataran a tots 3- Respon l'Aina esverada. -Enganyar el pare no solucionarà els nostres problemes Aina- Respon en Jan ben serè. L'Aina es mira el seu germà petit perplexa. És un noi molt callat. A vegades, fins i tot, havia arribat a pensar que era una mica ruc. Avui, però, s'està comportant com si fos un adult. I no pas un de ruc. -Al pare no li direm res!- crida després del breu silenci que han provocat les darreres paraules d'en Jan. -Ho entens? Res de res!. En Jan abaixa el cap i no diu res. Continuen caminant cap a la zona de les barraques de fusta en les que viuen els llenyataires del monestir. És d'hora. El pare encara no hi serà. L'Aina dubta. No sap què han de fer. Agafar la poca roba que tenen, una mica de pa, un parell de mantes i marxar? Sense dir-li res al pare? Sens dubte aquesta seria l'opció més fàcil. El pare no és precisament d'aquelles persones que s'esforcen per entendre els altres. Des de que es va morir la mare l'Aina no es porta bé amb el pare. El tem, no l'estima. I, per tant, no és pas per ella que té dubtes, és per en Jan. Si fos per ella, haurien marxat ja fa temps, però no vol que en Jan, quan sigui gran, la culpi d'haver-lo obligat a fer res. -Jan, saps que potser no tornarem a veure el pare?- Diu l'Aina intentant obrir una conversa per conèixer els pensaments del noi. En Jan assenteix.-És molt d'hora i encara no haurà tornat del bosc- Continua L'Aina – Què passarà si marxem abans de què arribi?- En Jan la mira i contesta -Que no li haurem de dir cap mentida. -Cert- contesta l'Aina. Alleujada, però no tranquil·la del tot, l'Aina camina en direcció les casetes de fusta que ara ja es veuen. Les cases són quatre parets de fusta amb el sostre de palla.

Ja hi són. L'Aina s'afanya a treure's el parrac en el que s'ha convertit la seva túnica i a posar-se l'altra que té. En Jan agafa la manta que utilitza per tapar-se a les nits i que es posa a mode de capa quan arriba l'hivern. També agafa la de l'Aina. L'Aina trenca el pa que guarden en un dels prestatges construïts pel pare i se'n queda la meitat. -Marxem Jan- Diu l'Aina. -I on marxeu?- Diu una figura enorme que els fita dret amb els braços creuats des de la porta de l'estança. -Pare!- Exclama l'Aina- Si que has tornat d'hora!. -Deixa el pa que jo guanyo al prestatge i explica'm on collons aneu. -El pa el porto jo del monestir i marxem de la plana.- Diu en Jan amb to ferm. L'Aina està estorada. Fa onze anys que cuida de Jan i sembla que avui, per primer cop, l'estigui coneixent.-Vigila amb el què dius marrec!-Retrona la veu del pare -Pare, ha passat una cosa terrible- intercedeix l'Aina. El pare la mira amb posat escèptic. -Hem d'abandonar la plana o ens mataran- Diu l'Aina mentre es dirigeix cap a la porta. L'home, que li treu un cap i mig d'altura, la mira inexpressiu. Ella se li planta al davant i mirant-lo amb mirada penetrant li diu -Adéu pare- El pare però, no es mou ni un dit i, bloqueja el pas amb el seu cos corpulent.-Deixa'ns marxar pare!- Suplica la noia.-Pensàveu marxar sense dir-me res? Tan malament us he tractat?- Diu l'home amb mirada trista.

L'Aina havia confós el seu posat inexpressiu amb ira però, com en Jan, la capacitat de comunicar-se no és la seva principal virtut. -El fill del comte estava fent mal a l'Aina i l'he matat- deixa caure en Jan. El pare i l'Aina es miren el petit Jan amb els ulls esbatanats com plats. -Jan!!- exclama la veu trencada de l'Aina. - I mira, li ha estripat el vestit- diu el minyó mentre treu el parrac que solia ser la túnica de l'Aina del damunt de la pila de llenya. L'home s'aparta de la porta i prova d'acaronar l'Aina però ella li aparta la mà amb un mal gest. -Sabia que la teva bellesa em portaria un o altre problema- diu l'home amb el cap baix i la mirada clavada al terra. -Adéu- diu ella mentre passa la porta. En Jan la segueix decidit però el seu pare l'estira del braç -On anireu?- pregunta l'home. El noi s'encongeix d'espatlles- Marxem- diu ell. Aina retrocedeix i li diu -En Jan sempre ha volgut veure el mar-. Jan es desempallega suaument del braç del seu pare i es mira la seva germana amb un lleu somriure. -Adéu pare- diu ell. Se'n van.

Guillem i Jeroni s'han trobat	0 (0%)
Fra Roger rep un missatger	1 (14%)
S'esperen notícies al castell	5 (71%)
Aina i Jan emprenen el camí	1 (14%)