I
Els insectes, les flors i els colors del bosc són la comparsa que anuncia, ara sí, l'arribada de la primavera. El d'aquest any, ha estat un març fred. Plujós com sempre però estranyament fred. Un vailet observa amb els ulls entreoberts el ramat que està a càrrec seu. Fa molt sol. Les ovelles, encara carregades de llana, pasturen amb natural parsimònia. Frisu, el gos del petit pastor, se les mira emmandrit amb el cap entre les potes. El quisso jau al costat del seu amo. Aquesta és la plana on es troben les dues valls i els dos grans rius. És una terra fèrtil propietat del clergat, la part del sud, i del senyor de Rocatoixa la part del nord. Ningú recorda quan es va començar a cultivar en aquesta plana. Només se'n recorda la història des que hi van arribar els frares Fracusians. Molta gent de l'alta muntanya vingué amb ells per poder viure de la terra. Expliquen els avis que la riba est del riu havia tingut boscos com els de la part de l'oest però els monjos, en senyal d'agraïment per la protecció que els ofereix el rei, entreguen fusta a les drassanes de Barsburg de forma continuada. Amb el temps els arbres han deixat pas a les grans àrees de cultiu i, més al nord, de pastura que coneixem avui. El pare de Jan, el petit pastor, és llenyataire. Frisu aixeca les orelles i seguidament el cap. D'una revolada es posa dret sobre les seves quatre potes i s'apropa trotant cap el ramat. Jan se'l mira i immediatament es posa a examinar l'horitzó buscant el motiu de l'activitat del seu gos. Un núvol de pols camí enllà. S'acosta gent a cavall.
II
Els cavalls estan esgotats. Fa massa estona que galopen. El jove Radulf cavalca seguit per Guillem i per Lluís. Guillem és encara més jove que Radulf i el serveix com a escuder. Lluís, home de confiança de Radulf pare, acompanya el jove en condició de mestre i conseller. Lluís quasi no ha dit res en tot el dia. Si aquest matí la intenció del jove Radulf hagués estat, veritablement, la d'anar de caça als boscos del sud de la marca, no els hauria fet posar la cota de malla. Lluís coneix el jove com si fos fill seu. Lluís sabia que si Radulf s'equipava per anar a la guerra no es conformaria en disparar quatre sagetes contra les llebres i els conills. En portava alguna de cap. Els somnis del jove noble són una barreja de batalles passades que ha sentit dels grans, rauxa juvenil i, el que preocupa més en Lluís: Fanatisme. Des de l'Abadia s'està inculcant als fills dels nobles que els larraïns no volen ser fills de Déu, que el fals déu que adoren és un instrument del diable per afeblir la veritable fe. A l'Abadia ensenyen als futurs marquesos que els larraïns són una prova del Senyor que cal superar; que no són dignes d'aquesta terra fèrtil mentre adorin el fals déu; que han de reconèixer l'únic i veritable Creador o morir; se'ls ha de tirar al mar. “Déu ho vol” els diuen. I “Déu ho vol”, pensa el jove Radulf amb els ulls brillants i enrogits. Els té plorosos de ràbia i serra amb força les dents. Mai s'havia sentit tan humiliat. Mai havia sentit tant d'odi dins seu. Se'ls ha de tirar al mar, pensa Radulf enfollit per l'ira. Gossos infidels, Déu ho vol i així serà. En Guillem està molt trist. Tem haver decepcionat Radulf. Guillem se sent molt orgullós de ser el seu escuder i el té per un gran amic. Radulf és rude, fins i tot mal carat però Guillem l'admira i donaria la vida per ell. En Guillem creu que no ha estat a l'altura de la situació. S'ha comportat com ho faria aquell pageset que els mira a passar atemorit mentre mena el seu ramat. Aviat serà un home d'armes! No es pot comportar com un pagès covard! La silueta dels ponts de l'aiguabarreig extreu Guillem dels seus pensaments. Els cavalls no aguantaran gaire més, pensa ara. En Guillem espera que Radulf es vulgui parar aviat o,si més no, que deixi de galopar i permeti trotar una mica les bèsties.
III
L'Aina cull herbes a la bora del riu. Sempre en plega mentre espera que la trampa que hi té parada s'ompli amb alguna truita. Busca entre les grans pedres que hi ha a la riba dreta de l'aiguabarreig. En Jeroni, un noi que viu a les cavallerisses del castell, li ha ensenyat a fer trampes pels peixos. A l'Aina li fa gràcia en Jeroni i hi jau cada cop que en té l'oportunitat. Cavalls!
El so del galop d'uns cavalls estira l'Aina fora dels seus pensaments. L'Aina corre a amagar-se darrere les boixeres. Per una dona tan formosa com ella el so dels cavalls mai és una bona nova. Els castlans sempre volen jaure amb ella i la forniquen d'una manera que li remou l'ànima. Que hi tinguin dret no significa que sigui just o suportable. És humiliant.
Un dels genets ara pren forma: És el jove Radulf que salta del cavall i llança la cota de malla que li cobreix el cap amb força contra el terra. L'Aina està ben amagada i espia el fill del comte a través de les fulles de la boixera. El jove Radulf sembla molt enfadat i amb grans passes es planta a tocar de l'aigua, mira cap a la vila, aixeca la vista fins el castell del seu pare, es mira als peus, mira riu avall i es deixa caure de genolls.
Arriba més gent. L'escuder del comte arriba i també salta del seu cavall. Es dirigeix cap el seu senyor però no s'hi acosta. Es para. Veu la cota de malla que li protegia el cap al terra. La recull. Arriba un tercer genet. És en Lluís, l'Aina somriu. El coneix bé. És un bon home. A més, en Lluís, és un home de natura. És el conseller del comte i això li permet protegir de l'extremisme dels frares a tota la gent que creu en els antics costums i els astres. Lluís observa el jove escuder que l'interroga amb la mirada. Lluís resta impàvid. El jove escuder, en veure que Lluís no es pronuncia, decideix actuar.
Guillem coneix Radulf de tota la vida i sap que ara mateix no se li pot dir res. També sap, però, que en Radulf és força dur amb els altres però n'és molt més amb sí mateix. Guillem pateix perquè sap que Radulf està passant un calvari. L'honor ho és tot pels homes d'armes. Radulf continua agenollat al costat del riu. Les muntures de Radulf i Guillem beuen aigua del riu a pocs metres del jove comte. Guillem se li apropa amb cautela sota la mirada serena de Lluís. Guillem toca l'espatlla del jove compte que es gira d'una revolada i amb la cara amarada per les llàgrimes comença a donar-li cops i puntades. Entre els crits de gos i covard Guillem cau al terra. Radulf es treu l'espasa i l'agafa amb les dues mans. -Ets un covard! Com vols que et confii l'esquena gos covard!?. Guillem està veritablement ofès.
Mai s'havia sentit tant ferit, avergonyit i humiliat. No té por. Lluís mira l'escena amb posat inescrutable des del seu cavall. Radulf aixeca amb força l'espasa. Guillem ajup el cap i se'l protegeix amb les mans. Està paralitzat. El torrent de sentiments que ha implosionat dins seu l'immobilitza. En Lluís descarrega l'espasa contra Guillem però s'atura en sec. Una mena d'esgarip provinent dels arbustos crida l'atenció del jove comte. Radulf deixa caure l'espasa cap un costat i l'aguanta amb una sola mà. Escorcolla les boixeres amb la mirada. -Fuig! - Aquesta fulla només vol sang heretge i infidel! Brama Radulf a Guillem. Un sentiment d'entre tots els que aclaparen Guillem guanya protagonisme: Per primera vegada en la seva vida està enfurismat amb Radulf.
-Radulf és un covard i un estúpid!, pensa per ell. S'aixeca bruscament s'enfila al seu cavall i marxa al galop. Plora de ràbia. Per la seva banda, Lluís també ha sentit l'esgarip i la seva cara per fi deixa entreveure alguna emoció: Està preocupat, si aquest soroll l'ha fet una persona hi haurà problemes. -Radulf! Marxem! -Crida amb to d'ordre -Ja n'hi ha prou!- Insisteix. Radulf contesta entre enjogassat i desafiant: -Has sentit això?- Lluís contesta sever -Sí vols que el teu pare no sàpiga què ha passat aquest matí a la marca, enfila't al cavall ara mateix.
El so del galop d'uns cavalls estira l'Aina fora dels seus pensaments. L'Aina corre a amagar-se darrere les boixeres. Per una dona tan formosa com ella el so dels cavalls mai és una bona nova. Els castlans sempre volen jaure amb ella i la forniquen d'una manera que li remou l'ànima. Que hi tinguin dret no significa que sigui just o suportable. És humiliant.
Un dels genets ara pren forma: És el jove Radulf que salta del cavall i llança la cota de malla que li cobreix el cap amb força contra el terra. L'Aina està ben amagada i espia el fill del comte a través de les fulles de la boixera. El jove Radulf sembla molt enfadat i amb grans passes es planta a tocar de l'aigua, mira cap a la vila, aixeca la vista fins el castell del seu pare, es mira als peus, mira riu avall i es deixa caure de genolls.
Arriba més gent. L'escuder del comte arriba i també salta del seu cavall. Es dirigeix cap el seu senyor però no s'hi acosta. Es para. Veu la cota de malla que li protegia el cap al terra. La recull. Arriba un tercer genet. És en Lluís, l'Aina somriu. El coneix bé. És un bon home. A més, en Lluís, és un home de natura. És el conseller del comte i això li permet protegir de l'extremisme dels frares a tota la gent que creu en els antics costums i els astres. Lluís observa el jove escuder que l'interroga amb la mirada. Lluís resta impàvid. El jove escuder, en veure que Lluís no es pronuncia, decideix actuar.
Guillem coneix Radulf de tota la vida i sap que ara mateix no se li pot dir res. També sap, però, que en Radulf és força dur amb els altres però n'és molt més amb sí mateix. Guillem pateix perquè sap que Radulf està passant un calvari. L'honor ho és tot pels homes d'armes. Radulf continua agenollat al costat del riu. Les muntures de Radulf i Guillem beuen aigua del riu a pocs metres del jove comte. Guillem se li apropa amb cautela sota la mirada serena de Lluís. Guillem toca l'espatlla del jove compte que es gira d'una revolada i amb la cara amarada per les llàgrimes comença a donar-li cops i puntades. Entre els crits de gos i covard Guillem cau al terra. Radulf es treu l'espasa i l'agafa amb les dues mans. -Ets un covard! Com vols que et confii l'esquena gos covard!?. Guillem està veritablement ofès.
Mai s'havia sentit tant ferit, avergonyit i humiliat. No té por. Lluís mira l'escena amb posat inescrutable des del seu cavall. Radulf aixeca amb força l'espasa. Guillem ajup el cap i se'l protegeix amb les mans. Està paralitzat. El torrent de sentiments que ha implosionat dins seu l'immobilitza. En Lluís descarrega l'espasa contra Guillem però s'atura en sec. Una mena d'esgarip provinent dels arbustos crida l'atenció del jove comte. Radulf deixa caure l'espasa cap un costat i l'aguanta amb una sola mà. Escorcolla les boixeres amb la mirada. -Fuig! - Aquesta fulla només vol sang heretge i infidel! Brama Radulf a Guillem. Un sentiment d'entre tots els que aclaparen Guillem guanya protagonisme: Per primera vegada en la seva vida està enfurismat amb Radulf.
-Radulf és un covard i un estúpid!, pensa per ell. S'aixeca bruscament s'enfila al seu cavall i marxa al galop. Plora de ràbia. Per la seva banda, Lluís també ha sentit l'esgarip i la seva cara per fi deixa entreveure alguna emoció: Està preocupat, si aquest soroll l'ha fet una persona hi haurà problemes. -Radulf! Marxem! -Crida amb to d'ordre -Ja n'hi ha prou!- Insisteix. Radulf contesta entre enjogassat i desafiant: -Has sentit això?- Lluís contesta sever -Sí vols que el teu pare no sàpiga què ha passat aquest matí a la marca, enfila't al cavall ara mateix.
IV
Radulf amb un somriure enjogassat remou els matolls amb la punta de l'espasa. -Radulf!- Brama Lluís amb l'autoritat d'un pare. El somriure de macabra enfollit desapareix del rostre de Radulf que, de cop, branda l'espasa i la descarrega contra el boix que té al davant. -Radulf! Marxem!- Exclama de nou en Lluís. Radulf l'ignora i escapça un altre tros de matoll. -Tu mateix.- Diu fredament en Lluís mentre estira la regna de la dreta. El seu cavall gira el cap i es posa a trotar en rebre uns quants cops de taló d'en Lluís. En Lluís marxa. Radulf deixa de golpejar matolls amb l'espasa i es mira com en Lluís s'allunya. Lluís es mira de reüll el jove amb l'esperança que aquest s'enfili al seu cavall i el segueixi. Radulf, però, aixeca l'espasa de nou i colpeja un boix amb ràbia. Lluís, ara sí, posa el cavall a galopar i se'n va. Radulf deixa de colpejar els arbustos i, aguantant l'espasa amb les dues mans, comença a vorejar-los silenciosament. El conjunt de boixeres fa un petit mur llarg i gruixut. Radulf ja ha arribat a la part del darrera. De sobte una noia en surt corrent cames ajudeu-me bosc enllà. En Radulf deixa caure l'espasa i arranca a córrer darrera seu. La roba de la noia no està feta per córrer. La noia s'aguanta la part inferior de la túnica pujada fins als genolls per poder córrer més però no és suficient. Als pocs metres en Radulf aconsegueix estirar-la dels cabells i fer-la caure contra el terra. Ella es remou però Radulf s'ha deixat caure sobre seu i l'immobilitza amb mans i genolls. És molt fort. Aina no es pot moure. -Què hi tenim aquí?- Diu en Radulf amb una mirada torbadorament lasciva. -Quin fàstic que em fa- pensa rebel·lada però esporuguida l'Aina. -No em faci mal mi-senyor- Diu ella que pateix pel dolor que li causen els genolls del jove Radulf sobre els braços. -Ja no recordava com m'agraden les teves mamelles- Brama el fill del comte mentre li esquinça la túnica per la part del coll deixant-li els pits al descobert. Aina és una dona preciosa.-No em faci mal- crida de nou l'Aina que té el cap tombat cap un costat i els ulls tancats. Radulf s'aixeca es treu el cinturó i s'abaixa els calçons. L'Aina resta al terra amb els ulls tancats. Té l'estomac remogut. Ara sent com el fill del compte es deixa caure barroerament sobre seu. Quin cop de cap li ha donat! Quin mal! Nota una escalfor a la cara. El comte està quiet. No l'està fornicant. Aina continua notant l'escalfor a la cara. És un líquid. Es toca la cara. És pastós. Obre els ulls. És sang! L'Aina llança un fort esgarip i prova d'escapolir-se de sota el cos inert del jove comte. Té la cara plena de sang. Radulf no es mou i pesa molt. Finalment aconsegueix sortir-ne. Té la cara, la túnica i els pits plens de sang. Radulf no es mou.-Aina!!- Crida una veueta- Jan! Què has fet!?- Crida l'Aina amb els ulls plorosos. Jan s'apropa corrents amb la seva fona de pastor penjant de la mà esquerra. -Sempre et feia mal!- Exclama el minyó amb posat seriós. L'Aina està molt alterada. S'apropa al cos a bocaterrosa de Radulf i el posa de panxa enlaire. Li brolla molta sang del cap. L'Aina acosta l'orella al pit del fill del comte. No sent batecs. Aina es posa una mà al cor i l'altra a la ferida de Radulf. Comença a murmurar quelcom inintel·ligible. La sang deixa de brollar del cap de Radulf. L'Aina agafa dos grapats de terra i mira el cel. Llança els dos grapats de terra i posa les dues mans al damunt del cor de Radulf i murmura de nou. Ara duu, un altre cop, l'orella sobre el pit del fill del comte. No sent res. No hi ha batecs. És massa tard. És un cadàver. Jan ha matat el jove Radulf d'un cop de roc. L'Aina s'aixeca amb mirada perduda, plena de sang, amb la túnica esquinçada i els braços caiguts.-Estàs bé germaneta?- Li pregunta el Jan mentre li ajunta les dues parts de la túnica per cobrir-li i els pits. L'Aina, amb la mirada més enllà de l'infinit, diu amb un fil de veu calmada: -Jan, ajuda'm. Hem de llençar el cos al riu. Entre els dos arrosseguen el cadàver fins la vora de l'aigua. Jan ha anat a recollir l'espasa que ja reposa al fons del riu. Ara, entre els dos, llancen el cos a l'aigua.-Matem el cavall?- Diu en Jan – Per què?-Contesta l'Aina -Perquè se'n tornarà sol cap al castell. -No, Jan. Marxem immediatament d'aquí.
V
Quin animal més formidable!- Pensa en Jeroni mentre dóna uns cops al coll del corser de Radulf. -És estrany que hagi agafat el destrer per anar a caçar- Pensa per ell. Jeroni corre per les cavallerisses del castell des que té memòria. Estima els cavalls. Abans només ajudava el seu pare però l'home va morir i ara les cavallerisses són cosa seva. Ja no ha de netejar la merda, ja ho fan els marrecs que l'ajuden. Ara és el màxim responsable del benestar dels cavalls del comte i es dedica a netejar-los, donar-los de menjar o portar-los a ferrar quan s'escau. Fins i tot els munta amb l'excusa de fer-los galopar si fa dies que no ho fan. En Jeroni sent que un cavall arriba al patí d'armes, dóna un parell de copets més al coll del corser de Radulf i surt de les cavallerisses per veure qui és el genet solitari. És en Lluís. Té un rictus seriós. -Ha arribat Guillem?- Diu Lluís amb una fredor gens pròpia d'ell. -No senyor- Contesta Jeroni que, alhora, agafa les regnes del cavall de Lluís. En Lluís baixa ràpidament del cavall i sense, ni tan sols, mirar en Jeroni li diu – Agafa un corser i surt a buscar-lo que no està amb el jove Radulf. En Lluís entra decidit a la torre. En Jeroni crida un marrec que porta merda al femer i li diu: -Deixa això! Deixa això i entra el destrer del Senyor Lluís a la cavallerissa. Tu!- dirigint-se a un noiet que vagareja pel patí- ensella'm...-En Jeroni dubta de quin cavall prefereix muntar- ensella'm el palafrè de la comtessa! Ràpid!. En Jeroni està molt content. Sempre sorgeixen oportunitats de muntar els cavalls dels senyors però amb aquesta petició directa del Senyor Lluís, en Jeroni pot escollir el cavall que li plagui. Com que la jove comtessa surt sovint a cavalcar, en Jeroni mai té l'excusa per muntar el seu palafrè. Avui en Lluís li en n'hi ha donat una de perfecte. Ja muntarà el corser de Radulf un altre dia. En un obrir i tancar d'ulls, el vailet surt de la cavallerissa amb el palafrè de la comtessa ensellat.-Té Jeroni!- Diu somrient el vailet. -Molt bé marrec!- Contesta impressionat per l'habilitat del menut ensellant els cavalls. -Me'n vaig!- Diu en Jeroni que s'enfila al palafrè de la comtessa i surt al galop del pati d'armes del castell. Jeroni és més o menys de l'edat de Radulf i Guillem. Jeroni i Guillem són bons amics. Han crescut junts. Si Guillem no està amb Radulf, Jeroni creu que sap o anar-lo a buscar. Just quan atravessa la porta del castell veu com el destrer del jove Radulf s'apropa, sol, al castell. -N'ha passat una de grossa.- S'esglaia Jeroni.
Sense ni amagar-se ni anar a cercar Jeroni, l'Aina observa el seu germà. Oh! En Jeroni fa moixaines a en Frisu. Oh no! Ara parla amb en Jan. Jan! Què fas!? No!?-Pensa l'Aina. Però ara el mal ja està fet: Jan l'està assenyalant. Jeroni s'apropa decidit cap a ella. Ella malda per eixugar-se la cara i per posar-se la túnica que la cobreix de tal manera que es dissimuli que ha estat esquinçada amb brutalitat no fa massa estona. -Hola Aina!-diu en Jeroni somrient- Estic buscant al comte has vist a..- El somriure de Jeroni s'esborra del seu rostre i deixa pas a un posat preocupat. -Què t'ha passat Aina?- Ella respon amb un somriure extremadament forçat que només fa que alarmar més en Jeroni- Has estat plorant? Què tens?- S'apropa a ella- Què t'ha passat als braços Aina?- L'Aina té els braços posats en forma de creu per dissimular l'estrip del vestit però no s'havia fixat en que té els avantbraços ben morats. En Jeroni l'agafa de manera tendra però ferma per les espatlles amb les seves manasses.-I el vestit? Què t'hi ha passat Aina?- Els ulls d'Aina es tornen lluents, s'han omplert de llàgrimes que encara no cauen. -Aina, parla'm!- Diu ell- A qui estàs buscant?-respon ella amb una veu normal que es delata falsa per la llàgrima que, ara sí, li rellisca per la galta. En Jeroni s'està mirant la túnica d'Aina i veu que està esquinçada de dalt a baix.-Aina.-diu amb to sever- diga'm ara mateix qui t'ha fet això-. L'Aina sanglota, està plorant. Amb una de les seves manasses agafa el cap sencer d'Aina i l'apropa amb delicadesa contra el seu pit. -Ha sigut el fill del comte-. En Jeroni s'aparta de cop de l'Aina i mira en Jan que, tap de bassa com és, se'l mira seriosament amb els punys clavats a la cintura. -El fill del comte li ha estripat la roba i la feia plorar.-Calla Jan!-l'interromp la seva germana. En Jeroni sap que el jove Radulf sol cometre aquests abusos però en el cas d'Aina... això no pot ser! La sang li vull. -On és ara el comte?- pregunta Jeroni. Jan se'l mira amb el mateix posat de fa un moment però no diu res. -Quan se n'ha atipat ha marxat.-Diu Aina. -Bé- diu en Jeroni pensarós.-L'estan buscant per tot arreu. Saps on ha anat?.-Riu avall- contesta en Jan amb un sarcasme impropi de la seva edat que Jeroni és incapaç de captar.- A peu?- pregunta Jeroni. -No ho sé!- contesta l'Aina amb la veu trencada. -Perdona Aina, ja sé que ara tens altres coses al cap. Perdona'm- Diu en Jeroni mentre la torna a agafar delicadament per les espatlles. -Ves-te'n a casa i fes-te el què t'hagis de fer. Et prometo que a la nit et vindré a visitar. L'Aina assenteix. -Acompanya la teva germana i cuida-la- Diu Jeroni a Jan. Jan aixeca una cella i no diu res. Jeroni se'n va.
1.Castell de Rocatoixa
2.Abadia de Sant Maurici
3.Barsburg
4.Plaçafranca
5.Alamur
6.Torisa
VI
En Jeroni ha de prendre una decisió. La rapidesa i serenor amb la que actuï marcarà, sens dubte, el desenllaç del dia d'avui. Lluís l'ha enviat a buscar Guillem perquè no estava amb Radulf però que el cavall de Radulf hagi tornat sol, sense el seu genet, al castell és motiu d'alarma. -Arri!- Jeroni esperona el cavall que es llança camí del castell avall. A la vila ningú en sap res de Radulf el jove o del seu escuder Guillem. Els monjos no agraden gens a Jeroni però sap prou bé que en tota la vall no es mou cap mosca sense que al monestir se sàpiga. No li queda altre remei i, al galop de nou, Jeroni es dirigeix cap al monestir per aconseguir alguna informació. No tarda massa estona en arribar-hi. Hi ha molt moviment de gent. Pagesos, pageses, els cuidadors dels cavalls, llenyataires, traginers... -Més que un monestir sembla un mercat això!- Pensa Jeroni. -Escolta! No has pas vist l'escuder del jove Radulf?- Brama Jeroni a un home que estira dels bous que al mateix temps estiren d'un carro ple de llenya.- No noi!- contesta esforçat l'home. - Mossa!-continua preguntant Jeroni- No has pas vist el fill del comte o el seu escuder?- No guapo, no. -Vols que t'ajudi a portar els càntirs? -De quins càntirs parles?- En Jeroni esclata a riure. La noia també riu per sota el nas però es fa l'ofesa. -Més voldries que beure-hi a morro, podrit!. Un somriure de profund idiota es dibuixa al rostre de Jeroni que té tota la intenció d'arribar fins on la noia el deixi. En Jeroni baixa del cavall i fa una passa en direcció la noia del bonic cos de dona. En aquell moment, pel reüll, en Jeroni nota que té uns ulls clavats al damunt. Gira el cap i es troba amb la mirada jutjadora i reprovadora de Fra Roger. Avergonyit abaixa el cap i la urgència del motiu que l'havia portat al monestir li esclata amb força dins el seu cap. - No perdis el nord, Jeroni! Has de trobar en Guillem!-pensa esverat. En Jeroni s'apropa a Fra Roger i li pregunta si sap on són Radulf o Guillem. El germà, amb el seu parlar exageradament lent i irritadorament tranquil, li comenta que sap que aquest matí han marxat a la marca a caçar amb Lluís però res més. El monjo diu Lluís com si escopís les lletres. Jeroni té un gran respecte per Lluís però les històries del Déu que ens ha de jutjar a l'altre món el tenen molt atemorit. És per això que no pren un partit clar entre el particular enfrontament de Fra Roger i Lluís. De fet, aquesta animadversió personal només és una prolongació de la tibantor constant que hi ha entre el castell i el monestir. -Moltes gràcies Fra Roger. Si el veu a ell o al seu escuder els dirà que el busco?. -Descuida, ves amb deu noi. En Jeroni nota una fresa a la cama i sent un lladruc. És Frisu! El gosset del germà de l'Aina. L'acarona.-Què fas gosset! On tens el teu amo? -Anem Frisu!- crida en Jan. -Hola Jan! On és la teva germana. El noi no diu res i senyala cap un dels murs de mig metre d'altura que rodegen el els edificis del voltant del monestir. Aina té un posat nerviós.
VII
Amb la imparable senzillesa i naturalitat amb la que l'aigua que bull sobresurt de l'olla, el pit de l'Aina s'ha omplert d'aquella cosa de la que se'ns omple el pit quan, de sobte i per sorpresa, apareix algú que estimem. Poc esperava l'Aina veure en Jeroni aquí al monestir. Poc esperava l'Aina que veure en Jeroni mai li provocaria aquesta sensació al cos. Les llàgrimes han deixat de brollar-li dels ulls. Ara té ganes de sortir corrents per abraçar-lo,que ell l'abraci i poder explicar-li que han d'abandonar la Plana avui mateix. Però per altra banda sap que no pot explicar-li res. Què li dirà si ell li pregunta? Com reaccionarà si ella contesta? En Jeroni és un home molt fidel al seu senyor. L'haurà d'enganyar? Seria capaç d'entregar-la si li ho explica tot? O el que li fa més por, en Jeroni ja sap què ha passat i per això és aquí? L'Aina està tan encaboriada que ni tan sols es molesta pel fet que en Jeroni rondi aquella bagassa de l'hostal.Sense ni amagar-se ni anar a cercar Jeroni, l'Aina observa el seu germà. Oh! En Jeroni fa moixaines a en Frisu. Oh no! Ara parla amb en Jan. Jan! Què fas!? No!?-Pensa l'Aina. Però ara el mal ja està fet: Jan l'està assenyalant. Jeroni s'apropa decidit cap a ella. Ella malda per eixugar-se la cara i per posar-se la túnica que la cobreix de tal manera que es dissimuli que ha estat esquinçada amb brutalitat no fa massa estona. -Hola Aina!-diu en Jeroni somrient- Estic buscant al comte has vist a..- El somriure de Jeroni s'esborra del seu rostre i deixa pas a un posat preocupat. -Què t'ha passat Aina?- Ella respon amb un somriure extremadament forçat que només fa que alarmar més en Jeroni- Has estat plorant? Què tens?- S'apropa a ella- Què t'ha passat als braços Aina?- L'Aina té els braços posats en forma de creu per dissimular l'estrip del vestit però no s'havia fixat en que té els avantbraços ben morats. En Jeroni l'agafa de manera tendra però ferma per les espatlles amb les seves manasses.-I el vestit? Què t'hi ha passat Aina?- Els ulls d'Aina es tornen lluents, s'han omplert de llàgrimes que encara no cauen. -Aina, parla'm!- Diu ell- A qui estàs buscant?-respon ella amb una veu normal que es delata falsa per la llàgrima que, ara sí, li rellisca per la galta. En Jeroni s'està mirant la túnica d'Aina i veu que està esquinçada de dalt a baix.-Aina.-diu amb to sever- diga'm ara mateix qui t'ha fet això-. L'Aina sanglota, està plorant. Amb una de les seves manasses agafa el cap sencer d'Aina i l'apropa amb delicadesa contra el seu pit. -Ha sigut el fill del comte-. En Jeroni s'aparta de cop de l'Aina i mira en Jan que, tap de bassa com és, se'l mira seriosament amb els punys clavats a la cintura. -El fill del comte li ha estripat la roba i la feia plorar.-Calla Jan!-l'interromp la seva germana. En Jeroni sap que el jove Radulf sol cometre aquests abusos però en el cas d'Aina... això no pot ser! La sang li vull. -On és ara el comte?- pregunta Jeroni. Jan se'l mira amb el mateix posat de fa un moment però no diu res. -Quan se n'ha atipat ha marxat.-Diu Aina. -Bé- diu en Jeroni pensarós.-L'estan buscant per tot arreu. Saps on ha anat?.-Riu avall- contesta en Jan amb un sarcasme impropi de la seva edat que Jeroni és incapaç de captar.- A peu?- pregunta Jeroni. -No ho sé!- contesta l'Aina amb la veu trencada. -Perdona Aina, ja sé que ara tens altres coses al cap. Perdona'm- Diu en Jeroni mentre la torna a agafar delicadament per les espatlles. -Ves-te'n a casa i fes-te el què t'hagis de fer. Et prometo que a la nit et vindré a visitar. L'Aina assenteix. -Acompanya la teva germana i cuida-la- Diu Jeroni a Jan. Jan aixeca una cella i no diu res. Jeroni se'n va.
VIII
-I on li penses dir que anem al pare?- Diu en Jan a l'Aina com si fos el germà gran que renya la petita. -No ho sé! Però si ens quedem a la plana ens mataran a tots 3- Respon l'Aina esverada. -Enganyar el pare no solucionarà els nostres problemes Aina- Respon en Jan ben serè. L'Aina es mira el seu germà petit perplexa. És un noi molt callat. A vegades, fins i tot, havia arribat a pensar que era una mica ruc. Avui, però, s'està comportant com si fos un adult. I no pas un de ruc. -Al pare no li direm res!- crida després del breu silenci que han provocat les darreres paraules d'en Jan. -Ho entens? Res de res!. En Jan abaixa el cap i no diu res. Continuen caminant cap a la zona de les barraques de fusta en les que viuen els llenyataires del monestir. És d'hora. El pare encara no hi serà. L'Aina dubta. No sap què han de fer. Agafar la poca roba que tenen, una mica de pa, un parell de mantes i marxar? Sense dir-li res al pare? Sens dubte aquesta seria l'opció més fàcil. El pare no és precisament d'aquelles persones que s'esforcen per entendre els altres. Des de que es va morir la mare l'Aina no es porta bé amb el pare. El tem, no l'estima. I, per tant, no és pas per ella que té dubtes, és per en Jan. Si fos per ella, haurien marxat ja fa temps, però no vol que en Jan, quan sigui gran, la culpi d'haver-lo obligat a fer res. -Jan, saps que potser no tornarem a veure el pare?- Diu l'Aina intentant obrir una conversa per conèixer els pensaments del noi. En Jan assenteix.-És molt d'hora i encara no haurà tornat del bosc- Continua L'Aina – Què passarà si marxem abans de què arribi?- En Jan la mira i contesta -Que no li haurem de dir cap mentida. -Cert- contesta l'Aina. Alleujada, però no tranquil·la del tot, l'Aina camina en direcció les casetes de fusta que ara ja es veuen. Les cases són quatre parets de fusta amb el sostre de palla.
Ja hi són. L'Aina s'afanya a treure's el parrac en el que s'ha convertit la seva túnica i a posar-se l'altra que té. En Jan agafa la manta que utilitza per tapar-se a les nits i que es posa a mode de capa quan arriba l'hivern. També agafa la de l'Aina. L'Aina trenca el pa que guarden en un dels prestatges construïts pel pare i se'n queda la meitat. -Marxem Jan- Diu l'Aina. -I on marxeu?- Diu una figura enorme que els fita dret amb els braços creuats des de la porta de l'estança. -Pare!- Exclama l'Aina- Si que has tornat d'hora!. -Deixa el pa que jo guanyo al prestatge i explica'm on collons aneu. -El pa el porto jo del monestir i marxem de la plana.- Diu en Jan amb to ferm. L'Aina està estorada. Fa onze anys que cuida de Jan i sembla que avui, per primer cop, l'estigui coneixent.-Vigila amb el què dius marrec!-Retrona la veu del pare -Pare, ha passat una cosa terrible- intercedeix l'Aina. El pare la mira amb posat escèptic. -Hem d'abandonar la plana o ens mataran- Diu l'Aina mentre es dirigeix cap a la porta. L'home, que li treu un cap i mig d'altura, la mira inexpressiu. Ella se li planta al davant i mirant-lo amb mirada penetrant li diu -Adéu pare- El pare però, no es mou ni un dit i, bloqueja el pas amb el seu cos corpulent.-Deixa'ns marxar pare!- Suplica la noia.-Pensàveu marxar sense dir-me res? Tan malament us he tractat?- Diu l'home amb mirada trista.
L'Aina havia confós el seu posat inexpressiu amb ira però, com en Jan, la capacitat de comunicar-se no és la seva principal virtut. -El fill del comte estava fent mal a l'Aina i l'he matat- deixa caure en Jan. El pare i l'Aina es miren el petit Jan amb els ulls esbatanats com plats. -Jan!!- exclama la veu trencada de l'Aina. - I mira, li ha estripat el vestit- diu el minyó mentre treu el parrac que solia ser la túnica de l'Aina del damunt de la pila de llenya. L'home s'aparta de la porta i prova d'acaronar l'Aina però ella li aparta la mà amb un mal gest. -Sabia que la teva bellesa em portaria un o altre problema- diu l'home amb el cap baix i la mirada clavada al terra. -Adéu- diu ella mentre passa la porta. En Jan la segueix decidit però el seu pare l'estira del braç -On anireu?- pregunta l'home. El noi s'encongeix d'espatlles- Marxem- diu ell. Aina retrocedeix i li diu -En Jan sempre ha volgut veure el mar-. Jan es desempallega suaument del braç del seu pare i es mira la seva germana amb un lleu somriure. -Adéu pare- diu ell. Se'n van.
La terra
 |
2.Abadia de Sant Maurici
3.Barsburg
4.Plaçafranca
5.Alamur
6.Torisa
IX
Encara hi ha restes de dia al cel però, per avui, el sol ja no es veurà més. Guillem i Jeroni travessen al galop les portes del castell que es tanquen darrera seu. Els joves entren a les cavallerisses i desmunten. Dos marrecs es fan càrrec dels cavalls. -Desensella'ls tu- diu en Jeroni al marrec més gran que assenteix visiblement satisfet. Ara els dos joves surten al pati d'armes per entrar cap a la torre del comte. -Hem de trobar Lluís- diu en Guillem – I segur que ell sabrà que s'ha de fer?- pregunta Jeroni de manera innocent- Ell sempre sap que s'ha de fer- contesta segur en Guillem – I què en serà d'aquest castell quan ell no hi sigui?- ressona una veu. Els dos nois es giren en la direcció d'on prové la veu i veuen a Lluís que des del llindar d'una de les portes de l'estança, i amb un lleu somriure, els fa un gest amb la mà perquè hi entrin. És la porta de la cuina. Lluís, sense esperar-los, camina, travessa la cuina i entra en una porta que porta a un dels rebostos. Els joves travessen la cuina i entren al rebost. -Seieu- diu Lluís assenyalant dos bocois que hi ha davant seu. Quan els nois s'asseuen, ell també ho fa. Els nois expliquen a Lluís que no han trobat en Radulf. Després d'un copet de colze de Guillem, en Jeroni explica a en Lluís que ell sí que ha trobat el rastre del fill del comte: Ha violat la jove remeiera i s'ha dirigit riu avall. La violació repugna a Lluís però no el sorprèn, ell i Guillem ja hi eren quan ha començat tot, és just per això que l'han deixat sol. Això ha passat de taca d'oli, el comte ha de posar fi als estirabots del seu fill abans no suposin una desgràcia per la Casa de Rocatoixa.
Tots tres abandonen el rebost. Jeroni es queda a la cuina amb la resta de servents del castell i Lluís i Guillem enfilen les escales cap al menjador. Un escut amb les armes de la família presideix la sala. L'aiguabarreig sobre el groc del blat i sota el cel amb dues llunes. Les llunes les va fer afegir a l'escut el pare de Radulf quan va morir l'avi. Sunifred, pare de Bernat i avi de Radulf, no només va aguantar el llarg setge dels larraïns sinó que després d'enverinar-los els pous va sortir del castell de Rocatoixa i els va vèncer en batalla a la mateixa plana on avui s'erigeix l'Abadia de Sant Maurici. Després d'aquesta desfeta dels larraïns, la marca va quedar establerta a la serra del sud de la plana. Bernat, el pare del comte, va decidir incloure una lluna pel setge i una altra per la gran batalla en honor al seu pare. En Guillem i el jove Radulf sempre fantasiegen amb la batalla de Sant Maurici i cada cop que Guillem entra al menjador del castell no pot deixar de mirar meravellat el que va ser l'escut de Sunifred de Rocatoixa. El jove Radulf s'està fent indigne d'aquest escut pensa en Guillem.
La gran llar de foc està apagada. El comte, home gris i poc donat a les estridències, escolta i observa un joglar tocant el Llaüt. El joglar és foraster toca música però no canta i per la roba que llueix sembla venir del nord. Tres desconeguts més comparteixen taula amb el comte. La mare de Guillem també hi és present i, a més, hi ha el capità de la guàrdia del castell junt amb dos cavallers -Ah! Lluís! t'esperàvem per sentir les rondalles - Diu amb to amable el comte Radulf.- I de bon grat que escoltaria noves rondalles del nord si no tingués un afer delicat a tractar amb vos Mi-senyor. El comte es disculpa amb els hostes i els diu si l'endemà animaran el sopar amb la seva música i les seves poesies, cançons i rondalles. Definitivament són del nord, pensa en Lluís quan el que molt bé podria ésser trobador diu que amb molt de gust ho faran. Estan cansats del viatge diu. El comte Radulf fa un gest amb el cap a Dàlia, la mare de Guillem, i aquesta acompanya els forasters a la cambra d'hostes. En sortir de la sala Dàlia repassa el seu fill amb els ulls però el jove escuder li esquiva la mirada. Surten. Ja no hi ha foresters a la sala.
-Mi-senyor, li he de parlar amb franquesa del jove Radulf- diu solemne en Lluís. -Endavant- respon el comte. -Potser amb massa franquesa, Mi-senyor- Insisteix Lluís insinuant que potser encara hi ha massa gent a la sala. -Lluís, tots els presents són dignes de la més absoluta confiança.- En Lluís assenteix solemne -M'estàs fent patir Lluís- diu amb un rostre neutre – On és el meu fill Lluís? -No ho sé, Mi-senyor- respon aquest.
-Capità, fes tancar les portes del castell.- Diu el comte amb serenor. -Mi-senyor- Diu el capità mentre s'aixeca. Tot seguit, travessa la sala i passa la porta. -Viure al castell ens converteix en senyors dels que hi viuen fora però en esclaus dels nostres actes. Arriba un dia en què el nom deixa de donar valor als nostres actes i són els nostres actes els que comencen a restar valor al nostre nom.- El Lluís se sent terriblement alleujat, com tantes d'altres vegades, abans de, ni tan sols, començar la conversa, el comte i ell ja estan d'acord. Això el tranquil·litza; El comte Radulf té la virtut de facilitar les converses.- Mi-senyor, recordes que ahir havent sopat parlàvem de l'estranya emoció que en Radulf tenia per la cacera d'avui?- El comte assenteix – Doncs, avui al matí, quan he baixat al pati d'armes, me'ls he trobat a ell i a en Guillen- Lluís assenyala el jove amb un cop de cap- equipats amb l'armadura completa i amb muntures de guerra apunt per anar a caçar- en Lluís quasi rosega cada lletra de la paraula “caçar”. A continuació, en Lluís relata l'aventura que han viscut aquest matí amb els dos joves a la marca: Per estupor del comte, en Lluís explica que el jove Radulf ha intentat espantar un grupet de pagesos larraïns passada la marca; fins i tot n'ha arribat a ferir un quant aquests han intentat foragitar-lo a cops de garrot. Tant ho han provat que finalment l'han fet caure del seu cavall. En aquest punt, Lluís, que parla perfectament la llengua dels larraïns, ha amenaçat als pagesos dient-los qui era aquell jove i què podia passar si el tocaven. L'orgull del jove ha quedat terriblement tocat. Ha marxat al galop i el seu escuder i Lluís l'han seguit com bonament han pogut. Després ha succeït l'incident amb la noia i ja no l'han vist més.
El comte tanca els punys amb força però no diu res. Feia anys que Lluís no el veia tan esverat. Amb tot, i degut al seu caràcter, el comte no diu res. -Sento no haver estat capaç d'ensenyar-lo com és degut mi-senyor. -No em diguis això Lluís. No pretenguis treure'm culpa. -Mi-senyor- Dàlia entra esverada a la gran sala - hi ha Fra-Roger a les portes del castell diu que porta un missatge de l'Abat. -Fra Roger portant missatges?- diu Lluís amb la veu tenyida de desconfiança. El comte sense dir res travessa la sala d'una revolada i en un tres i no res es persona al pati d'armes des d'on escridassa la guàrdia: -Obriu les portes!!- Les portes s'obren lentament. Lluís apareix també al pati d'armes i es situa al costat del comte. El capità aguanta una torxa a l'altre costat del comte i això dibuixa una ombra als rostres del Comte Radulf i de Lluís. Quan finalment les portes s'obren del tot, els homes presents al pati d'armes poden veure la silueta d'una persona muntada al damunt d'un corser. La forma pren detalls al travessar la porta i entrar en contacte amb la llum de les torxes que sostenen dos guàrdies més prop de la porta. Jeroni que ha sortit al patí en sentir el rebombori a l'escala, s'apropa al visitant per agafar-li el cavall. Fra Roger desmunta. La caputxa que porta li deixa tota la cara amagada rera la penombra. S'acosta amb parsimònia cap al comte. -Caram Fra Roger veig que heu canviat els rossins pels cavalls.
Fra Roger ignora el comentari de Lluís i es retira la caputxa. Dirigint-se al Comte diu: -Senyor, porto un missatge de l'Abat: En aquest moment es dirigeix cap aquí per fer-li entrega d'una cosa molt important. -Quina cosa és tan important que treu del llit a l'Abat i el seu conseller perquè és tan urgent d'entregar? Fra Roger dirigeix una mirada de profunda repugnància cap a Lluís. Han sortit al mateix temps que jo de l'Abadia. Molt abans de l'alba seran aquí. -Pugem als marlets.- Diu el comte sense mirar ningú. Al moment engega a caminar.
Lluís no sap interpretar el posat del seu senyor i amic. Radulf pare mira nit enllà. Segueix amb els ulls la taca de llum que al cap d'una bona estona d'ésser a la muralla ha aparegut al cap del camí. Sens dubte és una corrua d'homes amb torxes. Al cap d'una llarga estona la corrua de llums s'apropa a les portes i resulta ser un seguici d'una 30 de monjos que amb torxes flanquegen per banda i banda un carro estirat per bous i el que, sens dubte, és l'abat enfilat dalt d'un ruc. Tot i que les portes estan obertes la comitiva s'atura just a l'entrada del castell. Sens dubte, l'Abat, amant de les formes, espera que el Comte li ofereixi entrar al seu castell en persona. El Comte surt a rebre'l de seguida: -Pare, faci'm el goig d'entrar a casa meva i explicar-me quina desgràcia el porta al meu castell de nit. Ajudat per un monjo, l'Abat baixa del ruc i allarga la mà amb el seu anell cap el Comte. El Comte amb molta naturalitat apunta una insinuació de reverència amb el cos i fent el gest amb els braços li diu molt amablement:-Després de vostè,pare. L'Abat assenteix amb cara de tibat i accedeix al patí d'armes. El seguici de monjos amb el carro també hi accedeixen. Els monjos es disposen en forma de semi-rotllana al voltant del carro. L'Abat ofereix el braç al Comte que l'agafa. Avancen poquet a poc cap el carro i l'Abat diu: -Fill meu, Senyor de Rocatoixa dos dels nostres germans han trobat el cos del seu fill. Els signes són clars ha estat mort amb violència. Que Déu el tingui a la glòria i li hagi permès retrobar-se amb la seva santa mare. El Comte està paralitzat. En aquest moment l'Abat fa un gest a un dels monjos que retira lentament la tela que cobreix el carro. El Comte s'hi apropa decidit però sense pressa. Sí, el cadàver del seu fill rau inert al mig del carro. En Lluís que estava un parell de passes enrere s'hi apropa. El jove Radulf és mort. Lluís empal·lideix. Una llàgrima rellisca galta avall per la cara de Guillem.
-Capità, fes tancar les portes del castell.- Diu el comte amb serenor. -Mi-senyor- Diu el capità mentre s'aixeca. Tot seguit, travessa la sala i passa la porta. -Viure al castell ens converteix en senyors dels que hi viuen fora però en esclaus dels nostres actes. Arriba un dia en què el nom deixa de donar valor als nostres actes i són els nostres actes els que comencen a restar valor al nostre nom.- El Lluís se sent terriblement alleujat, com tantes d'altres vegades, abans de, ni tan sols, començar la conversa, el comte i ell ja estan d'acord. Això el tranquil·litza; El comte Radulf té la virtut de facilitar les converses.- Mi-senyor, recordes que ahir havent sopat parlàvem de l'estranya emoció que en Radulf tenia per la cacera d'avui?- El comte assenteix – Doncs, avui al matí, quan he baixat al pati d'armes, me'ls he trobat a ell i a en Guillen- Lluís assenyala el jove amb un cop de cap- equipats amb l'armadura completa i amb muntures de guerra apunt per anar a caçar- en Lluís quasi rosega cada lletra de la paraula “caçar”. A continuació, en Lluís relata l'aventura que han viscut aquest matí amb els dos joves a la marca: Per estupor del comte, en Lluís explica que el jove Radulf ha intentat espantar un grupet de pagesos larraïns passada la marca; fins i tot n'ha arribat a ferir un quant aquests han intentat foragitar-lo a cops de garrot. Tant ho han provat que finalment l'han fet caure del seu cavall. En aquest punt, Lluís, que parla perfectament la llengua dels larraïns, ha amenaçat als pagesos dient-los qui era aquell jove i què podia passar si el tocaven. L'orgull del jove ha quedat terriblement tocat. Ha marxat al galop i el seu escuder i Lluís l'han seguit com bonament han pogut. Després ha succeït l'incident amb la noia i ja no l'han vist més.
El comte tanca els punys amb força però no diu res. Feia anys que Lluís no el veia tan esverat. Amb tot, i degut al seu caràcter, el comte no diu res. -Sento no haver estat capaç d'ensenyar-lo com és degut mi-senyor. -No em diguis això Lluís. No pretenguis treure'm culpa. -Mi-senyor- Dàlia entra esverada a la gran sala - hi ha Fra-Roger a les portes del castell diu que porta un missatge de l'Abat. -Fra Roger portant missatges?- diu Lluís amb la veu tenyida de desconfiança. El comte sense dir res travessa la sala d'una revolada i en un tres i no res es persona al pati d'armes des d'on escridassa la guàrdia: -Obriu les portes!!- Les portes s'obren lentament. Lluís apareix també al pati d'armes i es situa al costat del comte. El capità aguanta una torxa a l'altre costat del comte i això dibuixa una ombra als rostres del Comte Radulf i de Lluís. Quan finalment les portes s'obren del tot, els homes presents al pati d'armes poden veure la silueta d'una persona muntada al damunt d'un corser. La forma pren detalls al travessar la porta i entrar en contacte amb la llum de les torxes que sostenen dos guàrdies més prop de la porta. Jeroni que ha sortit al patí en sentir el rebombori a l'escala, s'apropa al visitant per agafar-li el cavall. Fra Roger desmunta. La caputxa que porta li deixa tota la cara amagada rera la penombra. S'acosta amb parsimònia cap al comte. -Caram Fra Roger veig que heu canviat els rossins pels cavalls.
Fra Roger ignora el comentari de Lluís i es retira la caputxa. Dirigint-se al Comte diu: -Senyor, porto un missatge de l'Abat: En aquest moment es dirigeix cap aquí per fer-li entrega d'una cosa molt important. -Quina cosa és tan important que treu del llit a l'Abat i el seu conseller perquè és tan urgent d'entregar? Fra Roger dirigeix una mirada de profunda repugnància cap a Lluís. Han sortit al mateix temps que jo de l'Abadia. Molt abans de l'alba seran aquí. -Pugem als marlets.- Diu el comte sense mirar ningú. Al moment engega a caminar.
Lluís no sap interpretar el posat del seu senyor i amic. Radulf pare mira nit enllà. Segueix amb els ulls la taca de llum que al cap d'una bona estona d'ésser a la muralla ha aparegut al cap del camí. Sens dubte és una corrua d'homes amb torxes. Al cap d'una llarga estona la corrua de llums s'apropa a les portes i resulta ser un seguici d'una 30 de monjos que amb torxes flanquegen per banda i banda un carro estirat per bous i el que, sens dubte, és l'abat enfilat dalt d'un ruc. Tot i que les portes estan obertes la comitiva s'atura just a l'entrada del castell. Sens dubte, l'Abat, amant de les formes, espera que el Comte li ofereixi entrar al seu castell en persona. El Comte surt a rebre'l de seguida: -Pare, faci'm el goig d'entrar a casa meva i explicar-me quina desgràcia el porta al meu castell de nit. Ajudat per un monjo, l'Abat baixa del ruc i allarga la mà amb el seu anell cap el Comte. El Comte amb molta naturalitat apunta una insinuació de reverència amb el cos i fent el gest amb els braços li diu molt amablement:-Després de vostè,pare. L'Abat assenteix amb cara de tibat i accedeix al patí d'armes. El seguici de monjos amb el carro també hi accedeixen. Els monjos es disposen en forma de semi-rotllana al voltant del carro. L'Abat ofereix el braç al Comte que l'agafa. Avancen poquet a poc cap el carro i l'Abat diu: -Fill meu, Senyor de Rocatoixa dos dels nostres germans han trobat el cos del seu fill. Els signes són clars ha estat mort amb violència. Que Déu el tingui a la glòria i li hagi permès retrobar-se amb la seva santa mare. El Comte està paralitzat. En aquest moment l'Abat fa un gest a un dels monjos que retira lentament la tela que cobreix el carro. El Comte s'hi apropa decidit però sense pressa. Sí, el cadàver del seu fill rau inert al mig del carro. En Lluís que estava un parell de passes enrere s'hi apropa. El jove Radulf és mort. Lluís empal·lideix. Una llàgrima rellisca galta avall per la cara de Guillem.
