IX (1a part)

Encara hi ha restes de dia al cel però, per avui, el sol ja no es veurà més. Guillem i Jeroni travessen al galop les portes del castell que es tanquen darrera seu. Els joves entren a les cavallerisses i desmunten. Dos marrecs es fan càrrec dels cavalls. -Desensella'ls tu- diu en Jeroni al marrec més gran que assenteix visiblement satisfet. Ara els dos joves surten al pati d'armes per entrar cap a la torre del comte. -Hem de trobar Lluís- diu en Guillem – I segur que ell sabrà que s'ha de fer?- pregunta Jeroni de manera innocent- Ell sempre sap que s'ha de fer- contesta segur en Guillem – I què en serà d'aquest castell quan ell no hi sigui?- ressona una veu. Els dos nois es giren en la direcció d'on prové la veu i veuen a Lluís que des del llindar d'una de les portes de l'estança, i amb un lleu somriure, els fa un gest amb la mà perquè hi entrin. És la porta de la cuina. Lluís, sense esperar-los, camina, travessa la cuina i entra en una porta que porta a un dels rebostos. Els joves travessen la cuina i entren al rebost. -Seieu- diu Lluís assenyalant dos bocois que hi ha davant seu. Quan els nois s'asseuen, ell també ho fa. Els nois expliquen a Lluís que no han trobat en Radulf. Després d'un copet de colze de Guillem, en Jeroni explica a en Lluís que ell sí que ha trobat el rastre del fill del comte: Ha violat la jove remeiera i s'ha dirigit riu avall. La violació repugna a Lluís però no el sorprèn, ell i Guillem ja hi eren quan ha començat tot, és just per això que l'han deixat sol. Això ha passat de taca d'oli, el comte ha de posar fi als estirabots del seu fill abans no suposin una desgràcia per la Casa de Rocatoixa.
Tots tres abandonen el rebost. Jeroni es queda a la cuina amb la resta de servents del castell i Lluís i Guillem enfilen les escales cap al menjador. Un escut amb les armes de la família presideix la sala. L'aiguabarreig sobre el groc del blat i sota el cel amb dues llunes. Les llunes les va fer afegir a l'escut el pare de Radulf quan va morir l'avi. Sunifred, pare de Bernat i avi de Radulf, no només va aguantar el llarg setge dels larraïns sinó que després d'enverinar-los els pous va sortir del castell de Rocatoixa i els va vèncer en batalla a la mateixa plana on avui s'erigeix l'Abadia de Sant Maurici. Després d'aquesta desfeta dels larraïns, la marca va quedar establerta a la serra del sud de la plana. Bernat, el pare del comte, va decidir incloure una lluna pel setge i una altra per la gran batalla en honor al seu pare. En Guillem i el jove Radulf sempre fantasiegen amb la batalla de Sant Maurici i cada cop que Guillem entra al menjador del castell no pot deixar de mirar meravellat el que va ser l'escut de Sunifred de Rocatoixa. El jove Radulf s'està fent indigne d'aquest escut pensa en Guillem.

La gran llar de foc està apagada. El comte, home gris i poc donat a les estridències, escolta i observa un joglar tocant el Llaüt. El joglar és foraster toca música però no canta i per la roba que llueix sembla venir del nord. Tres desconeguts més comparteixen taula amb el comte. La mare de Guillem també hi és present i, a més, hi ha el capità de la guàrdia del castell junt amb dos cavallers -Ah! Lluís! t'esperàvem per sentir les rondalles - Diu amb to amable el comte Radulf.- I de bon grat que escoltaria noves rondalles del nord si no tingués un afer delicat a tractar amb vos Mi-senyor. El comte es disculpa amb els hostes i els diu si l'endemà animaran el sopar amb la seva música i les seves poesies, cançons i rondalles. Definitivament són del nord, pensa en Lluís quan el que molt bé podria ésser trobador diu que amb molt de gust ho faran. Estan cansats del viatge diu. El comte Radulf fa un gest amb el cap a Dàlia, la mare de Guillem, i aquesta acompanya els forasters a la cambra d'hostes. En sortir de la sala Dàlia repassa el seu fill amb els ulls però el jove escuder li esquiva la mirada. Surten. Ja no hi ha foresters a la sala.

-Mi-senyor, li he de parlar amb franquesa del jove Radulf- diu solemne en Lluís. -Endavant- respon el comte. -Potser amb massa franquesa, Mi-senyor- Insisteix Lluís insinuant que potser encara hi ha massa gent a la sala. -Lluís, tots els presents són dignes de la més absoluta confiança.- En Lluís assenteix solemne -M'estàs fent patir Lluís- diu amb un rostre neutre – On és el meu fill Lluís? -No ho sé, Mi-senyor- respon aquest.

La Terra

1.Castell de Rocatoixa
2.Abadia de Sant Maurici
3.Barsburg
4.Plaçafranca
5.Alamur
6.Torisa

VIII

-I on li penses dir que anem al pare?- Diu en Jan a l'Aina com si fos el germà gran que renya la petita. -No ho sé! Però si ens quedem a la plana ens mataran a tots 3- Respon l'Aina esverada. -Enganyar el pare no solucionarà els nostres problemes Aina- Respon en Jan ben serè. L'Aina es mira el seu germà petit perplexa. És un noi molt callat. A vegades, fins i tot, havia arribat a pensar que era una mica ruc. Avui, però, s'està comportant com si fos un adult. I no pas un de ruc. -Al pare no li direm res!- crida després del breu silenci que han provocat les darreres paraules d'en Jan. -Ho entens? Res de res!. En Jan abaixa el cap i no diu res. Continuen caminant cap a la zona de les barraques de fusta en les que viuen els llenyataires del monestir. És d'hora. El pare encara no hi serà. L'Aina dubta. No sap què han de fer. Agafar la poca roba que tenen, una mica de pa, un parell de mantes i marxar? Sense dir-li res al pare? Sens dubte aquesta seria l'opció més fàcil. El pare no és precisament d'aquelles persones que s'esforcen per entendre els altres. Des de que es va morir la mare l'Aina no es porta bé amb el pare. El tem, no l'estima. I, per tant, no és pas per ella que té dubtes, és per en Jan. Si fos per ella, haurien marxat ja fa temps, però no vol que en Jan, quan sigui gran, la culpi d'haver-lo obligat a fer res. -Jan, saps que potser no tornarem a veure el pare?- Diu l'Aina intentant obrir una conversa per conèixer els pensaments del noi. En Jan assenteix.-És molt d'hora i encara no haurà tornat del bosc- Continua L'Aina – Què passarà si marxem abans de què arribi?- En Jan la mira i contesta -Que no li haurem de dir cap mentida. -Cert- contesta l'Aina. Alleujada, però no tranquil·la del tot, l'Aina camina en direcció les casetes de fusta que ara ja es veuen. Les cases són quatre parets de fusta amb el sostre de palla.

Ja hi són. L'Aina s'afanya a treure's el parrac en el que s'ha convertit la seva túnica i a posar-se l'altra que té. En Jan agafa la manta que utilitza per tapar-se a les nits i que es posa a mode de capa quan arriba l'hivern. També agafa la de l'Aina. L'Aina trenca el pa que guarden en un dels prestatges construïts pel pare i se'n queda la meitat. -Marxem Jan- Diu l'Aina. -I on marxeu?- Diu una figura enorme que els fita dret amb els braços creuats des de la porta de l'estança. -Pare!- Exclama l'Aina- Si que has tornat d'hora!. -Deixa el pa que jo guanyo al prestatge i explica'm on collons aneu. -El pa el porto jo del monestir i marxem de la plana.- Diu en Jan amb to ferm. L'Aina està estorada. Fa onze anys que cuida de Jan i sembla que avui, per primer cop, l'estigui coneixent.-Vigila amb el què dius marrec!-Retrona la veu del pare -Pare, ha passat una cosa terrible- intercedeix l'Aina. El pare la mira amb posat escèptic. -Hem d'abandonar la plana o ens mataran- Diu l'Aina mentre es dirigeix cap a la porta. L'home, que li treu un cap i mig d'altura, la mira inexpressiu. Ella se li planta al davant i mirant-lo amb mirada penetrant li diu -Adéu pare- El pare però, no es mou ni un dit i, bloqueja el pas amb el seu cos corpulent.-Deixa'ns marxar pare!- Suplica la noia.-Pensàveu marxar sense dir-me res? Tan malament us he tractat?- Diu l'home amb mirada trista.

L'Aina havia confós el seu posat inexpressiu amb ira però, com en Jan, la capacitat de comunicar-se no és la seva principal virtut. -El fill del comte estava fent mal a l'Aina i l'he matat- deixa caure en Jan. El pare i l'Aina es miren el petit Jan amb els ulls esbatanats com plats. -Jan!!- exclama la veu trencada de l'Aina. - I mira, li ha estripat el vestit- diu el minyó mentre treu el parrac que solia ser la túnica de l'Aina del damunt de la pila de llenya. L'home s'aparta de la porta i prova d'acaronar l'Aina però ella li aparta la mà amb un mal gest. -Sabia que la teva bellesa em portaria un o altre problema- diu l'home amb el cap baix i la mirada clavada al terra. -Adéu- diu ella mentre passa la porta. En Jan la segueix decidit però el seu pare l'estira del braç -On anireu?- pregunta l'home. El noi s'encongeix d'espatlles- Marxem- diu ell. Aina retrocedeix i li diu -En Jan sempre ha volgut veure el mar-. Jan es desempallega suaument del braç del seu pare i es mira la seva germana amb un lleu somriure. -Adéu pare- diu ell. Se'n van.

Guillem i Jeroni s'han trobat	0 (0%)
Fra Roger rep un missatger	1 (14%)
S'esperen notícies al castell	5 (71%)
Aina i Jan emprenen el camí	1 (14%)