XI

Lluís, l'Abat i el Capità de la guàrdia del castell observen com el Comte de Rocatoixa segella el pergamí que ha escrit de pròpia mà. “Capità, vull que Guillem i l'altre genet més ràpid del castell vinguin ara mateix aquí” el Capità assenteix i abandona la sala. “Parla'ns, què penses” Diu Lluís mentre agafa una de les fletxes llarrïnes de damunt la taula. “Sens dubte cal que el Comte de Barsburg es pronunciï” diu l'Abat “Que es pronuncií sobre exactament què pare?” etziba el comte al mateix moment que s'aixeca i agafa una altra de les fletxes larrïnes de sobre la taula. Les fletxes que han servit fer ferir les cames i el torç del seu fill i fer-lo caure al terra per després ser enfilat varies vegades amb una o vàries llances i finalment ser degollat com un porc. Ha estat un assassinat pensa en Lluís que es mira el Comte i després la fletxa que aguanta i després la fletxa que ell mateix té entre els dits. Sens dubte ha estat un acte de venjança per l'incident del matí. Quin capità o home d'armes dels larraïns és prou boig com per enviar una partida d'homes armats més enllà de la marca!? Pensa el Comte. Per assassinar el meu fill!?. I si no l'haguessin trobat haurien arribat fins al castell per matar-lo? O s'haurien consolat occint algun pagès, pastor o llenyataire? Pensa en Lluís. L'Abat, des de la seva cadira, observa com els dos cavallers caminen en silenci per la sala, amb una fletxa entre les mans, talment com si estiguessin conversant però en silenci. “Deixa'm visitar l'home de l'Emir a Alamur Radulf” trenca el silenci Lluís “I què espereu que us digui el moro?” intervé espetegant com un fuet l'Abat. “Crec que és amb els vostres germans amb qui heu de parlar en moments com aquests, senyor de Rocatoixa” afegeix amb to, ara, calmat, “Cert, però no descarto la proposta de Lluís”, “el Senyor vol la pau entre els homes però els que han comès aquesta atrocitat són bèsties”, “com tots els que viuen a l'altra banda de la marca” afegeix Guillem que acaba d'entrar a l'estança amb el capità i un soldat. “mi-Senyor! Hem passar la marca per castigar el poble dels assassins”. Tan Lluís com el Comte miren amb reprovació el jove Guillem. Guillem no ho nota i els mira ansiós esperant una resposta a la seva proposta. “En moments difícils, l'ímpetu dels joves ens ha fet avançar” diu l'Abat somrient “em pensava que vos hereu més partidari de la saviesa i la prudència dels més ancians” li dispara Lluís “jo només sóc partidari de la voluntat del Senyor” respon l'Abat amb posat de modest. “mi Senyor” diu el capità mentre mira el comte i assenyala un jove més aviat esquifit equipat amb el peto dels Rocatoixa. “Noi, vull que entreguis aquest pergamí al senyor de Fontachs”. El jove assenteix i surt d'una revolada de la sala. “mi Senyor, què farem ara com els ho farem pagar!? Hem d'anar a la guerra” En Lluís fa el gest de renyar Guillem però el Comte se li avança: “Guillem tu no aniràs enlloc, però des d'ara mateix vull que seguis a la meva esquerra i aprenguis com actuen els homes”. “Els homes maten als que vessen la seva sang” respon Guillem, “Ja n'hi ha prou marrec!” crida Lluís, el Comte el calma en Lluís amb un gest de la mà. “Els homes poden fer vessar sang molt fàcilment, el què és difícil és decidir quina sang ha de vessar i quant ho ha de fer”.