Encara hi ha restes de dia al cel però, per avui, el sol ja no es veurà més. Guillem i Jeroni travessen al galop les portes del castell que es tanquen darrera seu. Els joves entren a les cavallerisses i desmunten. Dos marrecs es fan càrrec dels cavalls. -Desensella'ls tu- diu en Jeroni al marrec més gran que assenteix visiblement satisfet. Ara els dos joves surten al pati d'armes per entrar cap a la torre del comte. -Hem de trobar Lluís- diu en Guillem – I segur que ell sabrà que s'ha de fer?- pregunta Jeroni de manera innocent- Ell sempre sap que s'ha de fer- contesta segur en Guillem – I què en serà d'aquest castell quan ell no hi sigui?- ressona una veu. Els dos nois es giren en la direcció d'on prové la veu i veuen a Lluís que des del llindar d'una de les portes de l'estança, i amb un lleu somriure, els fa un gest amb la mà perquè hi entrin. És la porta de la cuina. Lluís, sense esperar-los, camina, travessa la cuina i entra en una porta que porta a un dels rebostos. Els joves travessen la cuina i entren al rebost. -Seieu- diu Lluís assenyalant dos bocois que hi ha davant seu. Quan els nois s'asseuen, ell també ho fa. Els nois expliquen a Lluís que no han trobat en Radulf. Després d'un copet de colze de Guillem, en Jeroni explica a en Lluís que ell sí que ha trobat el rastre del fill del comte: Ha violat la jove remeiera i s'ha dirigit riu avall. La violació repugna a Lluís però no el sorprèn, ell i Guillem ja hi eren quan ha començat tot, és just per això que l'han deixat sol. Això ha passat de taca d'oli, el comte ha de posar fi als estirabots del seu fill abans no suposin una desgràcia per la Casa de Rocatoixa.
Tots tres abandonen el rebost. Jeroni es queda a la cuina amb la resta de servents del castell i Lluís i Guillem enfilen les escales cap al menjador. Un escut amb les armes de la família presideix la sala. L'aiguabarreig sobre el groc del blat i sota el cel amb dues llunes. Les llunes les va fer afegir a l'escut el pare de Radulf quan va morir l'avi. Sunifred, pare de Bernat i avi de Radulf, no només va aguantar el llarg setge dels larraïns sinó que després d'enverinar-los els pous va sortir del castell de Rocatoixa i els va vèncer en batalla a la mateixa plana on avui s'erigeix l'Abadia de Sant Maurici. Després d'aquesta desfeta dels larraïns, la marca va quedar establerta a la serra del sud de la plana. Bernat, el pare del comte, va decidir incloure una lluna pel setge i una altra per la gran batalla en honor al seu pare. En Guillem i el jove Radulf sempre fantasiegen amb la batalla de Sant Maurici i cada cop que Guillem entra al menjador del castell no pot deixar de mirar meravellat el que va ser l'escut de Sunifred de Rocatoixa. El jove Radulf s'està fent indigne d'aquest escut pensa en Guillem.
La gran llar de foc està apagada. El comte, home gris i poc donat a les estridències, escolta i observa un joglar tocant el Llaüt. El joglar és foraster toca música però no canta i per la roba que llueix sembla venir del nord. Tres desconeguts més comparteixen taula amb el comte. La mare de Guillem també hi és present i, a més, hi ha el capità de la guàrdia del castell junt amb dos cavallers -Ah! Lluís! t'esperàvem per sentir les rondalles - Diu amb to amable el comte Radulf.- I de bon grat que escoltaria noves rondalles del nord si no tingués un afer delicat a tractar amb vos Mi-senyor. El comte es disculpa amb els hostes i els diu si l'endemà animaran el sopar amb la seva música i les seves poesies, cançons i rondalles. Definitivament són del nord, pensa en Lluís quan el que molt bé podria ésser trobador diu que amb molt de gust ho faran. Estan cansats del viatge diu. El comte Radulf fa un gest amb el cap a Dàlia, la mare de Guillem, i aquesta acompanya els forasters a la cambra d'hostes. En sortir de la sala Dàlia repassa el seu fill amb els ulls però el jove escuder li esquiva la mirada. Surten. Ja no hi ha foresters a la sala.
-Mi-senyor, li he de parlar amb franquesa del jove Radulf- diu solemne en Lluís. -Endavant- respon el comte. -Potser amb massa franquesa, Mi-senyor- Insisteix Lluís insinuant que potser encara hi ha massa gent a la sala. -Lluís, tots els presents són dignes de la més absoluta confiança.- En Lluís assenteix solemne -M'estàs fent patir Lluís- diu amb un rostre neutre – On és el meu fill Lluís? -No ho sé, Mi-senyor- respon aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada