IX (2a part)

-Capità, fes tancar les portes del castell.- Diu el comte amb serenor. -Mi-senyor- Diu el capità mentre s'aixeca. Tot seguit, travessa la sala i passa la porta. -Viure al castell ens converteix en senyors dels que hi viuen fora però en esclaus dels nostres actes. Arriba un dia en què el nom deixa de donar valor als nostres actes i són els nostres actes els que comencen a restar valor al nostre nom.- El Lluís se sent terriblement alleujat, com tantes d'altres vegades, abans de, ni tan sols, començar la conversa, el comte i ell ja estan d'acord. Això el tranquil·litza; El comte Radulf té la virtut de facilitar les converses.- Mi-senyor, recordes que ahir havent sopat parlàvem de l'estranya emoció que en Radulf tenia per la cacera d'avui?- El comte assenteix – Doncs, avui al matí, quan he baixat al pati d'armes, me'ls he trobat a ell i a en Guillen- Lluís assenyala el jove amb un cop de cap- equipats amb l'armadura completa i amb muntures de guerra apunt per anar a caçar- en Lluís quasi rosega cada lletra de la paraula “caçar”. A continuació, en Lluís relata l'aventura que han viscut aquest matí amb els dos joves a la marca: Per estupor del comte, en Lluís explica que el jove Radulf ha intentat espantar un grupet de pagesos larraïns passada la marca; fins i tot n'ha arribat a ferir un quant aquests han intentat foragitar-lo a cops de garrot. Tant ho han provat que finalment l'han fet caure del seu cavall. En aquest punt, Lluís, que parla perfectament la llengua dels larraïns, ha amenaçat als pagesos dient-los qui era aquell jove i què podia passar si el tocaven. L'orgull del jove ha quedat terriblement tocat. Ha marxat al galop i el seu escuder i Lluís l'han seguit com bonament han pogut. Després ha succeït l'incident amb la noia i ja no l'han vist més.
El comte tanca els punys amb força però no diu res. Feia anys que Lluís no el veia tan esverat. Amb tot, i degut al seu caràcter, el comte no diu res. -Sento no haver estat capaç d'ensenyar-lo com és degut mi-senyor. -No em diguis això Lluís. No pretenguis treure'm culpa. -Mi-senyor- Dàlia entra esverada a la gran sala - hi ha Fra-Roger a les portes del castell diu que porta un missatge de l'Abat. -Fra Roger portant missatges?- diu Lluís amb la veu tenyida de desconfiança. El comte sense dir res travessa la sala d'una revolada i en un tres i no res es persona al pati d'armes des d'on escridassa la guàrdia: -Obriu les portes!!- Les portes s'obren lentament. Lluís apareix també al pati d'armes i es situa al costat del comte. El capità aguanta una torxa a l'altre costat del comte i això dibuixa una ombra als rostres del Comte Radulf i de Lluís. Quan finalment les portes s'obren del tot, els homes presents al pati d'armes poden veure la silueta d'una persona muntada al damunt d'un corser. La forma pren detalls al travessar la porta i entrar en contacte amb la llum de les torxes que sostenen dos guàrdies més prop de la porta. Jeroni que ha sortit al patí en sentir el rebombori a l'escala, s'apropa al visitant per agafar-li el cavall. Fra Roger desmunta. La caputxa que porta li deixa tota la cara amagada rera la penombra. S'acosta amb parsimònia cap al comte. -Caram Fra Roger veig que heu canviat els rossins pels cavalls.

Fra Roger ignora el comentari de Lluís i es retira la caputxa. Dirigint-se al Comte diu: -Senyor, porto un missatge de l'Abat: En aquest moment es dirigeix cap aquí per fer-li entrega d'una cosa molt important. -Quina cosa és tan important que treu del llit a l'Abat i el seu conseller perquè és tan urgent d'entregar? Fra Roger dirigeix una mirada de profunda repugnància cap a Lluís. Han sortit al mateix temps que jo de l'Abadia. Molt abans de l'alba seran aquí. -Pugem als marlets.- Diu el comte sense mirar ningú. Al moment engega a caminar.


Lluís no sap interpretar el posat del seu senyor i amic. Radulf pare mira nit enllà. Segueix amb els ulls la taca de llum que al cap d'una bona estona d'ésser a la muralla ha aparegut al cap del camí. Sens dubte és una corrua d'homes amb torxes. Al cap d'una llarga estona la corrua de llums s'apropa a les portes i resulta ser un seguici d'una 30 de monjos que amb torxes flanquegen per banda i banda un carro estirat per bous i el que, sens dubte, és l'abat enfilat dalt d'un ruc. Tot i que les portes estan obertes la comitiva s'atura just a l'entrada del castell. Sens dubte, l'Abat, amant de les formes, espera que el Comte li ofereixi entrar al seu castell en persona. El Comte surt a rebre'l de seguida: -Pare, faci'm el goig d'entrar a casa meva i explicar-me quina desgràcia el porta al meu castell de nit. Ajudat per un monjo, l'Abat baixa del ruc i allarga la mà amb el seu anell cap el Comte. El Comte amb molta naturalitat apunta una insinuació de reverència amb el cos i fent el gest amb els braços li diu molt amablement:-Després de vostè,pare. L'Abat assenteix amb cara de tibat i accedeix al patí d'armes. El seguici de monjos amb el carro també hi accedeixen. Els monjos es disposen en forma de semi-rotllana al voltant del carro. L'Abat ofereix el braç al Comte que l'agafa. Avancen poquet a poc cap el carro i l'Abat diu: -Fill meu, Senyor de Rocatoixa dos dels nostres germans han trobat el cos del seu fill. Els signes són clars ha estat mort amb violència. Que Déu el tingui a la glòria i li hagi permès retrobar-se amb la seva santa mare. El Comte està paralitzat. En aquest moment l'Abat fa un gest a un dels monjos que retira lentament la tela que cobreix el carro. El Comte s'hi apropa decidit però sense pressa. Sí, el cadàver del seu fill rau inert al mig del carro. En Lluís que estava un parell de passes enrere s'hi apropa. El jove Radulf és mort. Lluís empal·lideix. Una llàgrima rellisca galta avall per la cara de Guillem.